diumenge, 15 de novembre de 2009

Amadeu Casellas o el silenciament de la rebel·lia

Una de les qüestions més notòries que ha acompanyant en el temps les accions de protesta de Amadeu Casellas és el silenci cruel que han guardat sobre elles els mitjans de comunicació en general i la premsa generalista en particular. El pres ha hagut de mantenir dues llargues vagues de fam -i el seu grup de suport ha hagut de radicalitzar la protesta tallant l’accés a la ciutat de Barcelona o ocupant una emissora de ràdio- perquè, finalment, alguns mitjans es dignessin a donar fe de la situació a l’opinió pública. Altre silenci còmplice -i no menys cruel- és el dels partits i grups d’esquerra que han optat per mirar cap a un altre costat, com sempre solen fer a l’hora d’encarar qualsevol qüestió que provingui del món de les presons: és el tema tabú per antonomàsia.

També ha estat notori el fet que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, hagi donat senyals de vida i hagi donat les seves opinions només a partir del moment que se li presentessin signatures de suport al pres avalades per la “posició social” de persones provinents d’àmbits professionals o culturals. O que un diputat d’ERC, Joan Tardà, reclamés atenció al cas.

Entre els arguments adduïts per la consellera perquè l’intern segueixi “pagant amb la seva privació de llibertat” (sic), trobem “la seva conducta inadequada, que acumula 35 expedients disciplinaris” (sic). I és que, precisament, si alguna cosa distingeix a Amadeu Casellas és el seu esperit de rebel·lia, mostrat en el seva actitud constant de denúncia de la realitat del sistema penitenciari. Aquesta rebel·lia – qui és la mateixa que, durant la dècada de 1970, emanava de la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita) amb la qual el propi Amadeu es va iniciar en la seva experiència carcerària- és la que el sistema necessita ocultar a força de silenci.

Per això, és important percebre la lluita de Amadeu Casellas no només com el crit desesperat i individual d’un dels presos més antics de les presons catalanes, sinó com un pres que amb la seva rebel·lia permanent simbolitza el sofriment dels altres.

En aquest sentit, doncs, donar suport a Amadeu Casellas ha de ser, també, transcendir la seva pròpia persona i estendre el suport cap a aquells estan que es troben en la mateixa situació. És la millor manera de trencar el silenci perquè la societat benpensant miri de cara “aquestes tombes de pedra sobre les quals s’escriu Casa de correcció i que els mateixos carcellers diuen Cases de corrupció”. Així va veure les presons Kropotkin l’any 1887 i així podem veure-les en l’actualitat.

Alfonso López Rojo

Setmanari Directa, núm. 160, novembre de 2009

http://www.setmanaridirecta.info/