PER UNA DEFENSA DIGNA

Mentre l'Amadeu Casellas va estar en vaga de fam a l'hospital penitenciari de Terrassa, durant més de dos mesos, ens van posar molts impediments a l'exercici de la nostra professió com a advocats. A cada visita, ens trobàvem amb noves regles: que si ara no podeu entrar amb la maleta, que si ara només podeu entrar l'expedient, que si ara us heu d'esperar, que si ara no podeu entrar el bolígraf, etc.

El dia 6 de setembre de 2008, el dia següent que l'Amadeu abandonés la vaga de fam, vam tornar a visitar-lo. Aquell dia les normes van ser molt restrictives: primer els mossos d'esquadra ens van impedir arribar a la porta d'entrada de l'edifici i ens van tenir més de 20 minuts esperant a l'enreixat de l'hospital, "mentre comprovaven la nostra identificació i autorització". Ens van prendre els nostres carnets de col·legiats dues vegades. Van prohibir que les tres persones que ens acompanyaven, entre elles la mare de l'Amadeu i amics seus, poguessin accedir a l'edifici -com altres vegades havíem fet- i quedar-se a la sala d'espera, mentre nosaltres ens entrevistàvem amb l'Amadeu. Un cop a dins, ens van dir que no podíem entrar els dos advocats junts, que primer un i després l'altre. Fet insòlit en la pràctica penitenciària, sobretot tractant-se d'advocats del mateix despatx. Però, les seves normes són les seves normes i així les vam acatar. Vam decidir que entrava primer l'advocada i, amb l'expedient i bolígraf sota el braç va començar a caminar cap al punt de control. Vam introduir el que duiem a la màquina d'escànner. Pot ser, desconfiant de la nostra professionalitat, ens van fer també una revisió manual de l'expedient. Els advocats duiem, juntament amb l'expedient, varis diaris, que informaven de la vaga i que havíem de mostrar a l'Amadeu. En aquest moment és quan ens deien que no podíem entrar els diaris ni el bolígraf.

Malgrat que l'entrevista sigui, en tot minut, escoltada per dos o tres carcellers, el somriure de l'Amadeu ens fa oblidar tots aquests obstacles. Aquell dia estava especialment content perquè havia vist que molta gent es solidaritzava amb ell, manifestant-se per la seva llibertat, amb crits i grans pancartes. I perquè veu que aquesta llarga vaga ha portat els seus fruits. Encara que sap que la recuperació serà difícil ara té unes noves esperances de sortida en llibertat, que abans havia perdut.

Nosaltres també vam sortir contents i, segurament per això, no vam fer cap queixa aquell dia. Segurament també perquè sabíem que ja no hi hauríem de tornar més allà, que a l'Amadeu ja el conduirien cap a la presó de Brians II i que tot aquell patiment havia acabat. A més, ja n'havíem fet altres dies de queixes i mai les havíem pogut registrar, perquè, segons ens informaven, "no hi ha registre a l'hospital penitenciari" i les havíem de dur a la direcció general de serveis penitenciaris, a Barcelona. Per cert, mai hem rebut contestació de les nostres queixes vers l'actitud dels carcellers cap a nosaltres.

DENÚNCIA DELS CARCELLERS

Però, ara, ens hem de defensar d'una denúncia realitzada pel director de l'hospital penitenciari de Terrassa davant del col·legi d'advocats de Lleida, Barcelona i Terrassa, que ens acusa de fets totalment falsos i que ens pot suposar una sanció d'inhabilitació per a l'exercici de la nostra professió. Ens acusen de no tenir una actitud correcta de cara als professionals del centre, d'utilitzar un to desafiant i molt desagradable, i d'intentar entrar una pancarta. Com ja hem explicat, tot això no és cert perquè mai hem tingut una actitud desafiant i desagradable cap als carcellers i mai hem intentat entrar una pancarta a la presó.

Aquest tipus d'ofensiva per part dels carcellers de l'hospital penitenciari de Terrassa no s'ha fet només cap als advocats, ha estat una ofensiva conjunta dirigida contra nosaltres, contra l'Amadeu i contra els seus familiars i amics que s'hi solidaritzen. Durant tota la vaga de fam, els carcellers de l'hospital penitenciari de Terrassa han dirigit escrits de queixa cap a la direcció general de serveis penitenciaris i cap al departament de justícia. A principis del mes d'agost, per exemple, van fer un escrit demanant una protecció especial -el canvi de matrícules dels seus propis vehicles-, donat que s'havia concentrat davant de l'hospital un grup de gent en suport a l'Amadeu i perquè, segons s'informa en la pàgina web d'UGT presons, sospitaven que els manifestants "havien pres nota de les matrícules dels cotxes aparcats". Òbviament, això és mentida. Per solidaritzar-se amb l'Amadeu també han sancionat en Franki, han prohibit a determinades persones comunicar-se amb l'Amadeu, impedeixen que una doctora de confiança pugui visitar-lo i dificulten les visites a la seva mare, a qui entenem que caldria tractar d'una manera preferent.

En resum, que quan intentem fer una defensa digna als presos, i especialment quan es troben en vaga de fam per reivindicar els seus drets, sempre ens trobem amb moltes dificultats en l'exercici de la nostra professió, fins al punt, com ara, de patir acusacions totalment falses per part de qui els vigila.

Francesc Arnau i Arias, advocat.

Diana Reig i Baiget, advocada.

Membres del col·lectiu DALP.

Barcelona, 26 d'octubre de 2008.